El divendres, 15 de desembre a 2/4 de nou del vespre i a l’esglèsia del Sant Salvador del Vendrell tindrà lloc el concer de nadal amb el Ço de Botafoc, la mezzosoprano Marta Juncadella i a l’orgue en Josep Mateu.

La música de Nadal té aquella cosa indefinible que tan ens agrada als músics que permet barrejar l’element sacre amb el profà. Dit en cristià: que permet la irreverència sense que ningú no prengui mal. La picardia i l’enginy de les cançons de nadal no són com els del Carnaval: són més mesurats i continguts, més poètics i elegants. Però fer música de Nadal no deixa de ser un repte que obliga a trobar l’equilibri entre, d’una banda, la festa i l’alegria i, de l’altra, el recolliment i el record del sant naixement.

La dualitat del fet humà i alhora diví de les músiques de Nadal ja quedava clara en les paraules de San Juan de la Cruz: “Los hombres decían cantares, los ángeles melodías”. Perquè la lletra la inventem els humans, però la música… ai, la música! La música és sempre inexplicable, inefable i, per tant, és divina. Nosaltres ja podem picar tabals, bufar flabiols o fer sonar violes de roda que, el resultat, sempre ens depassa com a humans: la música va molt més enllà perquè, segurament, també ve de més enllà.

I potser, com que no ens la podem explicar, la música necessita tocar de peus a terra de tant en tant i fer-se una mica humana. Els àngels en la deixen durant uns dies per que juguem amb ella. Per això inventem cançons de Nadal, i les fem i les refem i les toquem del dret i del revés, perquè ens agrada moure’ns en aquesta frontissa entre el diví i l’humà.

Benaurats aquells que, tot cantant, preguen a Déu dues vegades. Les nadales, per la seva enorme diversitat, no tinc clar que puguin considerar-se un gènere, però en tot cas són un convit a fer música, una excusa perfecte per envoltar un pessebre i cantar, o per omplir l’Església Parroquial del Vendrell i jugar amb elles durant una hora.

Entre les nadales que escoltarem avui hi ha espai per a la polifonia, per a la monodia, per a la improvisació, per a la nova creació, per reviure la vella creació, per als llaços grocs, per als liles i pels de franges amb els colors de l’arc de Sant Martí, per a les lletres pujades de to i per als sons de tota mena. Perquè un dels atractius de la proposta de Ço de Botafoc és la diversitat tímbrica i estilística.

Recordem que fa uns segles hi havia una jerarquia instrumental molt marcada: d’una banda hi havia l’orgue —omnipotent dominador de la música litúrgica—, i de l’altra, la resta d’estris sonors catalogats com a  instruments de  “música alta” (cornetes, sacabutxos, xeremies de potència considerable per a sonar en espais oberts) i instruments de “música baixa” (espinetes, flautes, llaüts i d’altres instruments amorosos aptes per a la música de la cort).

Tant uns com altres, avui sonaran alhora perquè Ço de Botafoc considera que els instruments musicals són armes de construcció massiva. Per això els dóna cabuda en les seves propostes, sigui per Festa Major en forma de cercaviles o sigui per Nadal en la forma del concert d’avui.

Aquesta riquesa sonora, aquesta riquesa tímbrica, s’acompanya de totes les altres riqueses que permet la música: riquesa rítmica, harmònica, melòdica, geogràfica, idiomàtica, dinàmica, política, religiosa, social. Quina enveja, els músics! Són rics, molt rics, i comparteixen la seva riquesa amb tothom!

Tinguem un concert feliç, tinguem uns nadals en pau, tinguem la música com a divisa i cantem nadales per reclamar l’acròstic que sorgeix dels paràgrafs d’aquest text.

Text de David Puertas Esteve