El proper divendres, 5 de maig de 2016, concert audició dels alumnes dels Conservatoris d’Igualdad i Terrassa a l’orgue de l’església parroquial del Vendrell a càrrec dels organistes Berenguer Montserrat i Robert Ramírez.

 “No m’arriben els peus!” Aquesta és la frase que solen dir els nens i nenes de 8 anys quan s’asseuen per primer cop davant d’un orgue. Antigament (vull dir: no fa gaire més de 15 ó 20 anys) els alumnes d’orgue tots ells eren majors d’edat: prèviament havien estudiat cinc o sis cursos de piano i quan s’asseien davant d’un orgue ja sabien moure les mans, ja obrien bé els dits, ja posaven l’esquena recta, ja llegien partitures i, naturalment, ja els arribaven els peus. Però això, per sort, ha canviat: avui dia, si un nen o una nena vol posar-se davant d’un orgue, pot fer-ho a l’edat que vulgui. Encara que no els arribin els peus (ja creixeran, ja) la nostra canalla pot estudiar orgue igual que s’estudia violí, guitarra o flauta. Només hi ha un condicionant: que a l’escola de música on estudien tinguin un orgue. I tenir un orgue a l’escola, malhauradament, no és el més habitual: actualment només es pot estudiar orgue a comptadíssims conservatoris: Tarragona, Girona, Terrassa, El Vendrell… i pocs més. Els llocs que ofereixen a la canalla l’estudi de l’orgue es poden comptar amb els dits de les mans i encara en sobren (aquí no ens calen els dits dels peus).
 Jonatan Carbó és professor d’orgue, té una vinculació molt estreta amb l’orgue del Vendrell i com que fa molts anys que es dedica a la docència ja ha pogut veure com creixien un bon grapat de nois i noies fins a arribar a poder tocar el teclat pedaler. L’aprofitem per a que ens comenti quines particularitats té l’estudi de l’orgue per als que comencen de molt joves: “Al començament —ens diu— treballem repertori de piano o de clavicèmbal, però poc a poc anem incorporant el d’orgue propiament. Cap als 11 ó 12 anys ja els arriben els peus i podem tocar amb total normalitat. Penseu que el repertori d’orgue ja és, d’entrada, repertori de concert. No tenim gaire estudis de mecanisme: des del primer moment que ens posem davant l’orgue, podem disfrutar plenament de la música amb mans i peus. Un altre problema que tenen els estudiants d’orgue és que —com podeu imaginar— cap d’ells té un orgue a casa i això dificulta molt el poder practicar. Molts d’ells busquen una església prop de casa i així van fent. El que sí que us puc assegurar és que l’orgue els atrapa des del primer moment: quan els nois i noies senten per primer cop un orgue, la seva grandositat, la seva potència, la seva infinitat de colors… es queden amb la boca oberta, meravellats, fascinats”.

 El concert d’avui és a càrrec d’un alumne del Conservatori de Terrassa — Robert Ramírez de 18 anys, que estudia amb Joan Castillo—, i un del Conservatori d’Igualada —Berenguer Montserrat, de 22 anys, alumne de Jonatan Carbó—. Ens oferiran un repertori que inclou músiques que van des del primer Barroc (Ximenez i Buxtehude) fins al Romanticisme (Mendelssohn), amb una parada especial en la música de Johann Sebastian Bach, de qui sentirem quatre obres.

 José Ximenez (1600-1672) va néixer en una familia de músics i, mentre el seu germà accedia a la plaça d’organista de la seva ciutat (Tudela), ell es va buscar la vida a Saragossa on va ser ordenar sacerdot. Allà, als 25 anys, va ser nomenat organista de la Seu… de per vida! Va compondre molta música per a orgue i per a cor i el seu prestigi va arribar a tota Espanya, fins al punt que li van oferir ser organista de la Capella Reial a Madrid, però ho va refusar. La Batalla de sexto tono és una música descriptiva on es reconeixen perfectament les tres parts de què consta: la guerra, el descans i la represa de la batalla amb la victòria final. Les “batalles” per a orgue van ser peces molt populars durant aquesta època, inspirades en La guerre, una cançó del francès Clement Janequin escrita cap al 1530 que imita els sons percussius d’una batalla. Molts compositors van imitar aquesta obra en peces instrumentals i es va donar lloc així al gènere de les “batalles per a orgue”.

 Dietrich Buxtehude (1637-1707) va ser considerat el millor organista del moment en terres germàniques. El seu prestigi va fer que rebés alumnes de tot arreu que viatjaven fins a Lübeck (al nord d’Hamburg) per estudiar amb ell. Un dels seus estudiants va ser Johann Sebastian Bach, que va ser molt influit pel seu mestre i, en concret, per aquesta Passacaglia, una obra de la que només se’n conserva una còpia i que es va trobar, precisament, a l’arxiu de partitures del germà gran de Bach.

 Mendelssohn és conegut per la seva música simfònica (El somni d’una nit d’estiu, cinc simfonies, el Concert per a violí…) però també va compondre música per a grups de cambra, per a cor i una dotzena d’obres per a orgue. L’interès per l’orgue li venia de la seva fascinació per la música de Bach, que ja estudiava de ben petit (una tia seva tenia manuscrits de Bach a la seva biblioteca particular). Als 20 anys, Mendelssohn va organitzar la interpretació de la Passió segons Sant Mateu a Berlin, una fita trascendental en la història de la música ja que a partir d’aquell moment la música de Bach va tornar a ser interpretada en concerts públics i no solament apreciada i estudiada pels músics professionals. Així que el fet que avui escoltem quatre obres de Bach, a més del repertori que hem comentat, és —una mica segur per força— gràcies a la tossuderia de Mendelssohn i al seu amor per la música del Barroc… i per l’orgue. 

DAVID PUERTAS ESTEVE