El proper divendres, 16 de desembre de les 9 del vespre a l’església parroquial del Vendrell tindrà lloc el concert de Nadal amb el grup Ço del Botafoc i Josep Mateu a l’orgue

Això de la música tradicional és com els tomàquets i les verdures en general. De tant en tant, cíclicament, redescobrim aquests móns que sempre han estat allà, però que, per ser tant “normals”, tant propers, no atenem prou i deixem oblidats. De sobte, un dia, volem que els tomàquets tinguin gust a tomàquet, i l’enciam, que sigui ecològic, i ens assabentem que hi ha diversos tipus de patata, i volem comprar productes de kilòmetre zero… però tot això sempre hi ha estat. I sempre hi serà. Com la música tradicional. Encara que no li fem cas, hi és, a prop. I, de tant en tant, cíclicament, la redescobrim. I cada cop que ho fem, hi aportem coses d’altres llocs (tomàquet amb salsa de soja, cigrons aixafadets per fer hummus), però l’essència és la mateixa. Tornem a gaudir de la música tradicional perquè redescobrim que és preciosa, encantadora, enèrgica, que ens arrela. Però no podem posar-hi atenció sempre sempre, perquè la vida al segle XXI està plena d’estímuls. I si ara està de moda menjar sushi, doncs fem-ho amb alegria… però segur que d’aquí a un temps, cíclicament, ens retrobarem amb els tomàquets i les verdures de l’hort de prop de casa que sempre hi han estat i que sempre hi seran.

 El símil agromusical me l’ha suggerit un agromúsic membre de Ço de Botafoc (toca la viola de roda, així que està més que qualificat per opinar sobre gairebé tots els aspectes de la vida), un grup màgic integrat per músics que estimen la música tradicional, però no pas de forma cíclica: se l’estimen constantment i de forma intensa. I la remenen, i l’estudien, i la disfruten, i la fan créixer, i la retornen a l’origen, i la mariden amb allò que millor li escau. Tenen clar que la música tradicional és tant viva com el tomàquet que cal plantar, cuidar, collir i servir amb amor per tal que el comensal empatitzi amb les emocions que s’han viscut al llarg del procés i que pugui participar de l’experiència, més enllà de ser un simple espectador. Perquè quan parlem de la música de Ço de Botafoc no parlem només de melodies i d’acompanyaments: darrere hi ha una manera de viure i d’entendre el fet musical que els fa apostar per projectes únics i, probablement, irrepetibles. Com les verdures: un cop menjades, n’han de créixer de noves.

 Per al concert d’avui —després de les nadales de l’any passat— ens proposen una primera part ben variada i una segona centrada en la música de les dates festives que s’escauen. Les primeres peces aporten el toc magestuós i senyorial que defineix una bona obertura, en aquest cas amb tres balls del bestiari popular, inclòs el Ball de l’Àliga de la vendrellenca Carlota Baldrís. Seguidament, el Miserere que podem escoltar al Vendrell per Setmana Santa. De “misereres” se n’havien escrit molts durant el Barroc: es tractava de musicar una pregària cristiana que demana misericòrdia a Déu (“miserere mei”: tingueu pietat). El que més fortuna va fer va ser el que va compondre Gregorio Allegri al segle XVII que s’interpretava a la Capella Sixtina, un Miserere que va passar a formar part ineludible de la història de la música quan un jove Mozart de 14 anys va anar a escoltar-lo l’any 1770 i, en tornar a l’hostal, va transcriure’l de dalt a baix de memòria.

 El concert segueix amb una obra simpàtica i també vendrellenca. Es tracta dels “goigs de conya” que Pau Casals i el seu amic Jaume Serra —secretari municipal i cantaire de l’Orfeó Vendrellench— van dedicar a Sant Salvador per ser cantats en el tradicional sopar de final d’estiu que celebraven entre amics, copes i gresca. La lletra demana al sant patró “doneu-nos humor i gana”, als que hem acudit al sopar, a les noies maques de la taula, a l’Enric Casals (!) i, per contra, als que critiquen, no paguen misses i no els agrada la sardana… “no els doneu ni humor ni gana!”.

 Per acabar la primera part, unes obres que permetran el lluïment de la trompa i del clarinet. Després de la xerinola, el recolliment: Lasciatemi morire és l’únic fragment musical que s’ha conservat de l’òpera L’Arianna de Claudio Monteverdi. De la resta de l’òpera —que es va estrenar a Mantua el 1608— se’n conserva el llibret complert, però no les partitures. Després de ser abandonada per Tesseu a l’illa de Naxos, Ariadna es lamenta de la seva sort i canta “Deixeu-me morir, qui voleu que em consoli en un moment tant dur i amb un patiment tant gran?”. La música d’aquest fragment és intensa, expressiva, ens posa en la pell de la protagonista i, sens dubte, el dia de l’estrena devia causar un impacte estremidor. Estem parlant d’una obra que va contribuir decisivament a crear un gènere musical nou, l’òpera, que encara estava a les beceroles. El primer teatre dedicat a l’òpera no es va construir fins 30 anys després (va ser el San Cassiano de Venècia) i aquesta mateixa òpera, L’Arianna, va servir per inaugurar-ne el segon, també a Venècia: el Teatre San Moisè l’any 1640. L’èxit va ser tant espectacular que els gestors del San Cassiano van demanar a Monteverdi una òpera per a ells. Poques setmanes després hi va estrenar Retorno d’Ulise in Patria (d’aquesta sí que s’han conservat les partitures).

 Passem de la música europea a una d’arrel àrab, de la tradició andalusí. La lletra d’aquesta cançó parla de la sensualitat i bellesa d’una ballarina que amb els seus moviments captiva tot allò que se li posa al davant. I, finalment, una de les 95 cançons que fomen part de l’anomenat “Cancionero de la Colombina”, un manuscrit de finals del segle XV que va pertànyer a un dels fills de Cristòfol Colom, un bibliòfil empedreït que a la seva mort va deixar un llegat de 15.000 volums a la Catedral de Sevilla on es conserva aquesta “Biblioteca Colombina”. Les cançons d’aquest manuscrit són ben diverses (nadales, romances, entremesos, religioses) i més de la meitat són anònimes. La que ens ofereixen Ço de Batafoc i Josep Mateu és enèrgica, viva, fins i tot amb un punt marcial, ideal per cloure aquesta primera part.

La segona part del concert se centra en les nadales pròpies de l’època presentades amb aquest so i amb aquest concepte tant especial que proposen els intèrprets d’avui. Hi trobarem des d’una nadala occitana a una de xilena, passant per una cançó aragonesa, algunes de catalanes, les improvisacions (o llibertats) de Josep Mateu a l’orgue, i una espectacular versió de l’obra musical impresa més antiga d’Amèrica, un himne a la Verge Maria en llengua quechua publicat a Perú el 1631. Si la nostra música popular és rica, imagineu la de tot un continent com Sudamèrica! I, encara, si només ens centrem en la zona andina (que és prou gran, però descarta països súpermusicals com Brasil!) trobarem que no n’hi ha prou de parlar dels instruments autòctons com la kena, la zampoña, el charango o alguns dels que sentirem al concert d’avui com les cascahuillas maputxes, les chajchas peruanes o el bombo vidalero xilè. També hem d’obrir bé les oïdes i el cor a dotzenes de ritmes com la chacarera, la cueca o la zamba de la banda Argentina, les morenadas, caporales i tinkus per la part de Bolivia, bambucos i guabinas pel costat de Colombia, sanjuanitos i yatavíes de l’Ecuador, trotes de Xile o huaconadas i sicuris per la vertent de Perú, país d’on sorgeix el ritme de la peça que tanca el concert: un huayno processional d’arrels inques.

 Ja m’ho dèia fa uns dies en Jordi Quintana (el culpable de la major part dels arranjament d’avui i, per tant, més que qualificat per opinar sobre gairebé tots els aspectes de la vida): de música bonica n’hi ha arreu del món, però no viurem prou temps per conèixer-la tota! Res: que els tomàquets sempre hi són i sempre hi seran. Us desitjo que pogueu gaudir de molts nadals per poder-los seguir tastant en les diferents modalitats en què, qui els estimen, ens els van presentant.

DAVID PUERTAS ESTEVE