Jordi Figaró és músic. La seva dèria són els instruments catalans (especialment el flabiol i la tenora), i s’hi ha apropat de manera global, és a dir, que no solament n’és intèrpret sinó que també n’és professor (al Conservatori de Barcelona i a l’ESMUC), investigador (ha participat en diversos projectes de recerca, incloent el desenvolupament de la “barítona”), divulgador (amb conferències, articles i seminaris), director (liderant cobles i grups de cambra) i també, quan ha calgut, compositor (ves quin remei: als músics sempre els toca en un moment o altre agafar el llapis i el paper pautat, sigui per a compondre allò que els ve al cap, al cor, o sigui per a fer un arranjament). Aviat farà 25 anys que va engegar un projecte anomenat “Instruments catalans en concert” que l’ha dut ha tocar el flabiol i la tenora arreu del món (ja ha trepitjat quatre continents, només li falta Oceania) acompanyat de diferents instruments, des d’un piano fins a orquestres simfòniques(recordem que ha estat l’encarregat d’estrenar els dos concerts per a tenora i orquestra que s’han compost) i avui ens n’ofereix una versió ben especial: el flabiol i la tenora amb l’orgue.

La organista d’avui, la Mercè Sanchís, m’haurà de perdonar que dediqui tantes línies al Jordi Figaró, però és que no és gaire habitual que poguem gaudir d’aquesta combinació tan especial que posa en primer pla el flabiol i la tenora. Malgrat que al nostre país ens cal reivindicar constantment qualsevol tipus de música (també l’orgue, és clar), n’hi ha algunes que tenen un cert suport, sigui institucional, popular o mediàtic: no és el cas dels instruments catalans, que han de guanyar-se el pa cada dia i lliurar una batalla desigual a tort i a dret intentant ocupar espais normalment reservats als instruments més “clàssics”, des del violí al saxo passant per les taules de mescles dels DJ o ukeleles nouvinguts que, sigui per l’exotisme o la curiositat, a vegades acaben ocupant espais molt més rellevants que els nostres instruments tradicionals. A més a més, en Jordi i jo hem compartit projectes i escenaris moltes vegades i sempre, sempre, ens hem entès la mar de bé perquè coincidim en allò essencial: ens agrada la bona música i ens agrada fer-la amb els nostres instruments. Si no som nosaltres els que en fem divulgació, qui la farà? A més a més, em sembla que l’últim flabiolaire que va tocar en aquesta mateixa església obres per a flabiol i orgue vaig ser jo mateix al juny del 2014. I, a més a més, sóc un fan declarat i incondicional del Jordi: perquè no dir-ho? Estic segur que alguns de vosaltres, després d’escoltar aquest concert, també us afegireu al club d’admiradors.

Perquè en definitiva, del que es tracta és de gaudir de la música. El flabiol i la tenora són instruments molt minoritaris i, per tant, donar-los veu implica, poc o molt, un element reivindicatiu, però la música va per davant. Si no gaudíssim escontant-los, no hi hauria res a fer. I si alguna cosa farem avui és, precisament, gaudir. I sorprendre’ns. Perquè són instruments que amaguen moltes possibilitats i Jordi Figaró sap explotar-les al màxim. Ja em direu, en acabar el concert, què us ha semblat escoltar música del segle XVII amb el timbre del flabiol o com us han sorprès els matisos de la tenora en les obres que han escrit per a ella autors com Moraleda o Max Havart.

El concert que ens proposen el Jordi i la Mercè inclou dues obres per a orgue sol, la primera de les quals és l’adaptació del preludi del Pesebre de Pau Casals, amb els seus girs clarament inspirats en la música tradicional. A continuació, dues obres amb el flabiol com a protagonista, inclosa la mítica sardana obligada Vora el niu, una obra que ha donat peu a la fantasia dels intèrprets molts dels quals n’han escrit variacions espectaculars, com les que avui sentirem sorgides dels dits del mateix Figaró i del seu mestre de flabiol, Jordi León.

Pel que fa a les obres amb la tenora com a protagonista, sentirem una Romança de Joan Lluís Moraleda i una sardana de Max Havart, un dels pioners en la composició d’obres originals per a tenora i orgue. Per cloure la vetllada, Jordi Figaró i Mercè Sanchís interpretaran quatre sardanes consolidades en el repertori, inclosa Sant Martí del Canigó, de Pau Casals, que tancarà el concert.

David Puertas Esteve