EL proper divendres, 10 de juny a les 9 del vespre concert a càrrec del Cor Zongora del Vendrell amb l’acompanyament de l’ ADRIÀ GRANDIA (VIOLA DE RODA), JONATAN CARBÓ (ORGUE), GREGORI FERRER (ACORDIO) i PERE OLIVÉ (PERCUSSIÓ)

Nous vells sons

Durant molts anys hem invertit grans esforços en etiquetar la música, en decidir si una peça era d’un determinat estil o d’un altre, si responia  a unes pautes marcades per determinat gènere o si s’hi allunyava prou  per a poder-la etiquetar d’una altra manera. Poc a poc, però, hem anat  veient que els límits entre estils i gèneres són cada cop més difosos,  més indeterminats. Fins i tot, a vegades, ens hem adonat que les  fronteres entre un i altre gènere s’anaven eixamplant fins a crear, elles  mateixes, un nou gènere. Vam començar parlant de “mestissatge”, vam  seguir acceptant la “fusió” i ara, per fi, sembla que ja podem deixar-nos  de falòrnies i acceptar que la música fa el seu camí lliurement que, de  fet, és el que sempre ha volgut fer. Sempre hi ha hagut músics que han  estirat fins al límit les “normes”: siguin compositors del Classicisme  —com un tal Beethoven—, del segle XX —com un tal Schönberg—, o  intèrprets de totes les èpoques que han fet un pas endavant en les  seves interpretacions i s’han alliberat de l’encorsetament que cada
època i cada moda els imposava.

Ja fa dies que som al segle XXI i, sortosament, bona part d’aquest camí  ja està fet: els músics que avui escoltem en aquest, digue’m-ne “concert  d’orgue”, són garants de la llibertat musical, viatgers del so, amants de  la incertesa, funambulistes de les fronteres. Són gent que han assumit  plenament aquesta manera d’entendre la música més enllà d’etiquetes,  gèneres, estils o modes. Fan música i prou, que no és poca cosa. I per a
fer-la, s’ofereixen els uns als altres generosament els seus instruments,  els seus sabers, les seves experiències, els seus desitjos, les seves  mirades… i el miracle es produeix quan, ja ho veureu i ho sentireu, la  música finalment s’esdevé. Brolla de cada corda, tub o ressonador que  els músics fan vibrar; brolla de cada frase cantada, tocada o sonada;
brolla dels diferents alès que impulsen les obres, siguin espirituals,  religioses, amoroses o mirlitonades.

Aquesta manera de fer música, que no és altra que deixar-se dur,  formar part d’una experiència que ens supera com a individus, implica  també el públic, no solament els intèrprets. Perquè el públic que  assisteix a aquest concert vol que el sorprenguin, vol viure coses noves,  és un públic que ve alliberat d’expectatives, lliure de prejudicis, frisós
de fondre’s amb la vibració que els alquimistes del so li ofereixen.

Primer em sabia greu que aquest comentari que introdueix el concert  no fos una mica més concret, però després de parlar amb els  protagonistes, ho he tingut clar: si concreto gaire corro el perill de  caure en tot allò que ells defugen, els tòpics, les etiquetes, la  classificació. Prefereixo deixar-ho així, obert com el que els intèrprets  ens proposen. I mostrar-los la meva sincera admiració per haver agafat  fermament el relleu de tots aquells que van creure en el mateix que ells  defensen avui: en la llibertat de la música que és, no ho dubteu, la  nostra llibertat.

David Puertas Esteve