El proper divendres, 13 de maig a les 21 hores i a l’Església Parroquial del Vendrell tindrà lloc el tercer concert de la temporada 2016 organitzat per l’Associació d’amics de l’orgue del Vendrell amb la col·laboració de l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Els intèrprets seran Antonio Cánovas, saxofons i Rubén Díez, Orgue.

L’orgue és un instrument amb centenars de tubs — més aviat, milers— que sonen quan els arriba l’aire: el so es produeix o bé perquè el tub té un bisell (com si fos una flauta) o bé perquè té una llengüeta que vibra per l’acció de l’aire a pressió. És per això que el so de l’orgue marida tant bé amb els instruments de llengüeta, siguin els de canya doble que tenen un volum sonor generós (com la gralla, la tenora o fins i tot l’oboè) o de llengüeta simple (com el clarinet o el saxo), encara que aquesta última combinació no és gaire habitual probablement perquè són de sonoritat més delicada. Avui, però, tenim la sort de gaudir d’aquesta experiència: un orgue amb 150 tecles i més de 2.000 tubs fent música amb un saxo format per una vintena de claus i un sol tub.

La música que ens proposen Rubén Díez (orgue) i Antonio Cánovas (saxos) és ben diversa, però tota ella es basa en la màxima llatina que dóna nom al concert: “Nova et vetera”, és a dir, el nou i el vell. El repertori inclou obres a l’entorn de l’orgue ibèric dels segles XVI i XVII, música del gran Barroc alemany i italià i també música del segle XX, però sempre sota la nova mirada del segle XXI, amb el saxo com a protagonista.

Els autors espanyols del programa són, sens dubte, els dos organistes més destacats de la península: Antonio de Cabezón (mestre de l’escola castellana) i Joan Baptista Cabanilles (mestre de l’escola valenciana). Els grans compositors del Barroc representats al programa són Johann Sebastian Bach i Francesco Geminiani. Contrasta el fet que de Bach en coneixem moltes obres, mentre que Geminiani, nascut a Lucca i absolutament contemporani de Bach, avui dia és força desconegut, malgrat que va ser un dels compositors de referència a Europa, ja que va treballar amb gran èxit a Itàlia, a França i sobretot a Anglaterra.

El cant gregorià és font d’inspiració de dues de les obres del programa escrites originalment per a saxo i orgue, que relliguen altre cop el fet d’allò antic amb allò nou. Es tracta de les peces de Guy de Lioncourt —que sempre va compondre obres de caire religiós— i la de Giorgio Paris, que comença amb un extens solo de saxo soprano.

I, finalment, les dues obres més recents: la més popular i versionada de les Bachianes Brasileires d’Heitor Villa-Lobos (originalment escrita per a soprano i orquestra de violoncels) i la Fantasia del canadenc Denis Bédard que, tal com diuen els intèrprets d’avui, Rubén Díaz i Antonio Cánovas: “És una fantasia d’allò nou i d’allò antic; un intercanvi d’un llenguatge modern fet sonor en un instrument antic i d’un instrument modern cantant melodies del passat. En la història de la música es camina endavant seguint les passes dels que ens van precedir, però mirant enrere per valorar el camí recorregut que ens serveix com a estímul per fer d’allò antic sempre alguna cosa nova”.

DAVID PUERTAS ESTEVE

«NOVA ET VETERA»

Una época da paso a la otra, se conjuga lo antiguo y lo moderno, lo viejo y lo nuevo. El programa de este concierto nos ofrece esta conjunción de estilos y de épocas. La fusión de dos instrumentos aparentemente distintos, ya sea por cronología o estilo. El órgano, compuesto por tubos de diferentes hechuras y familias (flautados, mixturas, lengüetas, …) y el saxofón, un único tubo. De esta unión surge un nueva lectura de un repertorio exclusivo para esta agrupación así como la adaptación de obras para estos dos instrumentos.

El repertorio seleccionado nos acerca a la música para órgano ibérico en dos de sus personalidades más notorias: Antonio de Cabezón (1510-1566) y Juan Bautista Cabanilles (1644-1712). Representantes de las escuelas castellanas y valenciana. Diferencias y correntes; todas ellas de carácter secular donde todo se convertía en “pasión por lo divino”. Variaciones sobre el “Canto del Caballero”, aires de danza con sabor italiano y mezcolanza de ritmos y colores.

Francesco Geminiani (1687-1762) y Johann Sebastian Bach (1685-1750) son el referente italiano y alemán de la música del barroco. La forma sonata preludia en estas dos obras el desarrollo que futuros compositores darán a esta forma. El diálogo, las preguntas y las respuestas, así como los pasajes solistas nos ofrecen una buena muestra de la creatividad y estética barroca. La música se convierte en un lenguaje que pretende cautivar al que la oye, generando sentimientos e intentando conmover. La oratoria musical es el alfabeto indispensable para una música cautivadora.

Del mismo modo que en la arqueología se sacan a la luz las obras que en otra época fueron realidad, en el año 1833 dom Prósper Guéranger (1805-1875) inicia la restauración del monasterio de Saint-Pierre de Solesmes (Francia), arruinado y abandonado tras la revolución. Trae consigo el enorme tesoro de la recuperación y renovación del canto gregoriano. Símbolo de la vida de la Iglesia y de la historia más allá de nuestras propias fronteras. Recuerdo de antiguas tradiciones y vestigio de diversidad ritos como el mozárabe, gallicano o ambrosiano.

En Alio Modo, obra de Giorgio Paris (1961) se recoge la secuencia “Dies irae, dies illa”, propia de la misa Pro defuntis. Himno latino del siglo XIII atribuido al franciscano Tomás de Celano (1200-1260), amigo y biógrafo de San Francisco de Asís. El canto gregoriano acompaña el discurrir de las horas. Conduce la oración de la mañana, al atardecer y de la noche. Su cadencia se convierte en melodía, en las Tres Melodías Gregorianas de Guy de Lioncourt (1885-1965): Clemens rector, Puer natus y Pascha nostrum.

En esa línea de unión entre lo nuevo y lo moderno aparece Bachianas Brasileiras nº 5. Aria (Cantinela) de 1945
de Heitor Villa-Lobos, conjugando la tradición musical europea encarnada en J. S. Bach con el fraseo y la dulzura de la música brasileña.

“Nova et vetera”. Fantasía de lo nuevo y de lo antiguo, que en la obra de Denis Bédard (1950) se hacen realidad. Intercambio de un lenguaje moderno hecho sonoro en un instrumento antiguo; y un instrumento moderno cantando melodías pasadas.

En la historia de la música se camina hacia adelante siguiendo los pasos de los que nos precedieron y mirando atrás para valorar el camino recorrido que nos sirve como estímulo para hacer de lo antiguo siempre algo nuevo.

Notas de Rubén Díez y Antonio Cánovas