Del Traç al So

La Gènesi i la Història de l’Orgue del Vendrell (1775–2025)

1. La gènesi: d’un contratemps a una idea agosarada (1775)

L’any 1775, el Vendrell era una vila rural de poc més de 2.200 habitants que tot just feia trenta-set anys que havia estrenat la seva nova església parroquial. El projecte de dotar el temple d’un gran orgue no va néixer d’un pla inicial, sinó d’un inesperat contratemps artístic. L’escultor vallenc Lluís Bonifàs, que treballava en el retaule de l’altar major sense un contracte formal signat, va abandonar l’obra per anar a construir el cor de la Catedral Nova de Lleida.

Davant la impossibilitat de retenir l’escultor, el rector de la parròquia, Mossèn Manuel Aumatell, juntament amb l’Ajuntament i els obrers de la parròquia, va proposar una alternativa agosarada: destinar els recursos a la construcció d’un gran orgue per dignificar els oficis religiosos. La iniciativa va desencadenar un intens debat social a la vila. Mentre que per a uns era un «desvari» pretendre un instrument d’aquelles dimensions en un poble petit, d’altres defensaven que era una necessitat per a la «major solemnitat» del culte. Com va deixar escrit el mateix Mn. Aumatell al llibre de comptes:

«Uns volien orgue, altres no el volien: uns facilitaven camins per lograrla, altres aplicaven diligencies per impedirla… Déu posa mà, i gira los principals contraris en los primers promotors de la obra».

2. El mestre suís i la gestació del contracte (1775-1776)

Per dur a terme l’obra es va contractar el mestre orguener suís Ludwig Scherrer (Berna, 1731 – Palma de Mallorca, 1803), fill del prestigiós orguener Samson Scherrer. Scherrer va representar un autèntic alè d’aire renovador a Catalunya, on va trencar el monopoli de la nissaga Boscà aportant la riquesa tímbrica i tecnològica de la tradició orguenera nord-europea. Molt probablement, el contacte amb Scherrer el va facilitar el mateix Lluís Bonifàs, que coincidia amb ell a les obres de la Seu Nova de Lleida.

El procés contractual va passar per diverses fases:

• 28 d’octubre de 1775: Se signa el primer contracte per un orgue de dos teclats (orgue gran i ecos), pedal de contres i tres manxes per un import de 1.575 lliures. El mateix dia es va redactar una breu clàusula d’ajust temporal a 800 lliures per dificultats econòmiques o d’obres al temple, però el projecte aviat va reprendre el seu impuls.
• 25 d’abril de 1776: Es formalitza un segon contracte o addenda per ampliar l’instrument afegint-hi la Cadireta (un cos d’orgue petit situat al davant). Aquesta millora va elevar el preu de la feina del mestre orguener a 2.250 lliures.
• L’estètica: Scherrer es va comprometre a dissenyar la caixa de fusta amb escultures a la moderna i donar-li un acurat acabat en «color de cafè ab vernís».

3. L’obrador del carrer Alt i l’enginyeria dels 1.923 tubs

L’orgue no es va importar fet, sinó que es va construir íntegrament al Vendrell. Per a tal fi, la Junta de l’Orgue va llogar la casa de Mn. Salvador Fons, situada a la placeta del carrer Alt (actual plaça de les Garrofes). Dins de les clàusules contractuals, Scherrer va exigir un «allotjament franch ab lits, cadires i manchador y mestra de casa» per a ell i el seu equip d’oficials.

L’instrument és una joia de l’enginyeria sonora del segle XVIII que fusiona la tradició catalana i la nord-europea en un total de 1.923 tubs o flautes:

• Materials i logística: Es va importar fusta de melis i noguera de Barcelona (que s’embarcava fins al port de Vilanova i es portava en carros fins al Vendrell), bigues de Vilanova, fusta de pino de muntanya, guix de Bonastre i Albinyana, fil de llautó, clavatgeria de Valls i pells d’aluda blanca per a l’estanquitat de les manxes.
• Artesans locals: L’obra va ser un motor econòmic comunitari. Hi van treballar el serraller local Francisco Sans (ferramentes i suports), el daurador d’Olot Joan Arquer (qui va cobrar 40 lliures de la Confraria dels Dolors per embellir les escultures i va morir pocs dies després) i veïns de la vila que durant 14 dies van accionar les manxes per a l’afinació final.

4. El finançament popular: brises, donacions i l’arpa de les bestretes

El cost total de la construcció de l’orgue va pujar a 2.669 lliures i 16 sous (equivalent a unes 7.129 pessetes de finals del segle XIX), una fortuna per a una comunitat rural. Per sufragar aquesta xifra, la vila va establir un sistema de finançament mixt:

• L’Impost de les Brises del Vi: La font d’ingressos principal va ser la cessió dels drets de l’impost sobre el residu del premsat de la uva, que va aportar 1.012 lliures, 8 sous i 9 diners.
• Aportacions d’entitats i donacions per carrers: La Confraria dels Dolors (o de les Dones) va aportar 74 lliures per al daurat, el Fons de l’Aigua 100 lliures i l’Administració de Sant Gregori 10 lliures. A més, les donacions particulars recollides carrer per carrer (Carrer Alt, Major, Nou, de Mar, França de Baix…) van sumar 222 lliures, incloent-hi aportacions en espècie com aiguardent, ajos o cereals.
• Les «Bestretes» (préstecs d’honor): Com que la recaptació dels impostos era lenta i Scherrer havia de cobrar segons els terminis d’obra, els veïns més ben situats van avançar diners de la seva butxaca. Entre els creditors principals destaquen Gil Vidal (130 ll), Anton Bassa (130 ll), Anton Escofet (105 ll), Pere Marín Vidal (100 ll), Joseph Escofet «Melcionet» (80 ll) i Joan Romeu (80 ll).
• El compromís de Mn. Manuel Aumatell: El rector no només va ser el motor intel·lectual, sinó que va demostrar la seva fe en el projecte avançant personalment 204 lliures i 2 sous dels seus propis recursos.

5. La Visura de 1777: el certificat «Non Plus Ultra»

El 20 d’abril de 1777, un cop enllestida la construcció, l’instrument es va sotmetre a la visura (un minuciós examen tècnic i sonor). La Junta va nomenar tres examinadors de gran prestigi: Joaquim Vicente (organista de la Catedral de Tarragona), Fèlix Aloy (prevere i organista de Riudecols) i Josep Prius (mestre estanyer de Tarragona, encarregat de comprovar la puresa del metall).

El veredicte escrit al certificat oficial va ser d’un entusiasme extraordinari:

«Declaram que és de tan elevat ingeni tota la fàbrica i construcció de dit orga… de la dulsura y suavitat de tot ell se comprèn ab la rectitut en que dit Artífise se ha esmerat… se pot inferir que dins breu temps serà dit fabricant Don Lluís Scherrer el non plus ultra».

L’orgue es va inaugurar solemnement el Diumenge de Pasqua Florida de 1777.

6. L’enigma de la ubicació i el trasllat al Cor

L’emplaçament de l’orgue guarda un dels misteris arquitectònics més interessants de la parròquia:

• El disseny original (1775): La traça manuscrita dibuixada per Scherrer mostrava una façana amb les torres laterals més altes que la central. Aquesta geometria estava pensada expressament per col·locar l’instrument al centre del Cor (part dreta del plànol), adaptant-se a l’arc de la nau per no tapar el rosetó ni impedir l’entrada de llum natural.
• La realitat de 1777: Per raons pràctiques o d’obres al temple, l’orgue es va acabar instal·lant adossat a la paret lateral del costat de l’Evangeli (part esquerra), sobre la trona.
• La posició definitiva (1929): L’instrument va romandre en aquesta ubicació lateral durant 150 anys, fins que la restauració del segle XX el va traslladar finalment al centre del Cor, complint la visió arquitectònica original de Scherrer.

7. El deute d’honor i el tancament dels comptes (1782-1809)

Després de la inauguració, la vila va mantenir el ferm compromís de retornar fins a l’últim diner a les famílies que havien fet les bestretes. Entre 1782 i 1789, a mesura que s’ingressaven els impostos de les brises, es van anar satisfent els deutes de forma esglaonada.

El 4 de desembre de 1789 es va signar la devolució de l’últim termini. Als llibres de comptes, Mn. Aumatell va escriure la satisfacció final: «Queda tot satisfet D. Aumatell». Després de la mort del rector el 1809, l’expedient econòmic es va tancar definitivament amb la signatura i el vistiplau del Bisbe de Barcelona, Pablo de Sichar.

8. La nissaga dels Casals i la gran restauració de 1929

Al llarg del segle XIX, l’orgue va requerir diverses intervencions de manteniment, com les de Giuseppe Vandunneghem (1792), les reformes de 1860 i la posada a punt de Giovanni Florenzano (1884). Entre els seus organistes destaca Carles Casals i Ribes (pare de Pau Casals), qui va ocupar la plaça entre 1870 i 1890, seguit per Pau Gomis i Font.

L’any 1929 es va produir la transformació moderna més important de l’instrument:

• El mecenatge de Pau Casals: El Mestre va finançar personalment amb 12.500 pessetes una profunda restauració en memòria del seu pare. A més, la vila va organitzar una subscripció popular presidida per l’alcalde Emili Figueras i el rector Mn. Manuel Travessa que va recollir 7.500 pessetes per a les obres civils.
• L’obra de Rogent i Puggina: Els treballs van anar a càrrec de la Fàbrica d’Orgues Ntra. Sra. de Montserrat (Collbató), representada per Joan Rogent i l’orguener italià Silvio Puggina.
• Innovacions: Es va traslladar l’orgue al centre del Cor, es va instal·lar un ventilador elèctric silenciós per a les manxes i el cos de la Cadireta es va incorporar a l’interior de la caixa gran com a expressiu. La reinauguració va tindre lloc per Santa Anna de 1929, quan Pau Casals va interpretar l’Adagio de Tartini acompanyat de Benvingut Socias.

9. Un patrimoni únic i viu a Catalunya

A diferència de la immensa majoria dels més de 300 orgues catalogats a Catalunya —molts dels quals van ser destruïts o alterats durant les guerres dels segles XIX i XX—, l’orgue del Vendrell ha sobreviscut de manera prodigiosa i es conserva quasi íntegre.

Gràcies a posteriors restauracions de conservació (com la de Gabriel Blancafort el 1962 o les dels anys 80 i 2009), l’instrument manté la seva sonoritat original del segle XVIII. Avui és considerat una peça de valor inestimable dins l’orgueneria europea, un fil conductor de la nostra història i el cor sonor del Vendrell.