Vint dits i quatre peus! Aquest podria ser el títol del concert d’orgue, programat per dimarts 18 d’agost, a les 22 h. i a l’església parroquial del Vendrell, i en el context del “35è Festival internacional de música Pau Casals”.

El concert és a càrrec dels organistes francesos Michel Bouvard i Yasuko Uyama-Bouvard, que ofereixen un programa d’obres a dues, tres i quatre mans, referent d’un passeig musical per l’Europa dels Segles XVI i XVII. Són obres dels compositors E. Widman, H. Doumont, F. Couperin, M.A. Charpentier i W.A. Mozart, entre altres.

A Michel Bouvard el seu avi , que era organista i compositor de Lió, i que va ser alumne sobretot de Louis Vierne i Florent Schmitt, li va encomanar, des de molt jove,la passió per la música. Michel Bouvard va fer els estudis de piano a Rodez, més tard a Paris amb Suzanne Chaisemartin, i amb André Isoir a Orsay. I va ser durant deu anys organista titular de Saint-Séverin a Paris.

És titular de l’orgue històric Cavaille-Coll de la Basílica Saint-Sernin de Tolosa. I ha estat durant quatre anys membre de “la Comisión Supérieure des Monuments Historiques pour les orgues”. Avui dia és reconegut internacionalment com un dels intèrprets francesos més interessants. Entre els diferents reconeixements i honors que ha obtingut, l’any 2013 va rebre del Ministeri de Cultura de França la distinció de “Chevalier des Arts et Lettres.”

Yasuko Uyama-Bouvard és nascuda a Kyoto, Japó, on va obtenir el diploma d’organista a la Universitat Nacional d’Arts de Kyoto. Des de l’any 1976, s’estableix a França on descobreix els instruments històrics i aprofundeix en el coneixement de la música d’orgue i de clavicèmbal. És reconeguda amb dos primers premis en els estudis que fa d’aquests instruments.

Actualment és professora de clavicèmbal i de pianoforte al Conservatori de Tolosa, i també és organista titular de l’orgue francès barroc de l’església de St. Pierre des Chartreux.

Michel Bouvard i Yasuko Uyama-Bouvard faran sonar “la joia del Vendrell” l’orgue construït pel suís Ludwig Scherrer, l’any 1776 i que es conserva en la seva estructura original.

Des del punt de vista tècnic, tocar un instrument és una activitat absolutament individual. Però quan es tracta de fer música, no tens més remei que entendre’t amb els altres intèrprets que formen part de l’orquestra o del grup de cambra. Però els que toquen instruments de tecla, gràcies a l’extens repertori del que disposen, si volen poden permetre’s el luxe de ser solitaris, de dependre d’ells mateixos. De viure i tocar en soledat. Si ho fan, no saben el que es perden, però, en tot cas, són els únics músics que tenen aquesta possibilitat.

Els clavicembalistes i els pianistes són gent solitària per definició, però també tenen l’oportunitat de formar part del comú dels músics mortals si fan música de cambra: busquen violinista, cantant o duet de corda i ja poden triar tot el repertori que vulguin. Els organistes, però, ho tenen més complicat. Maridar el so de l’orgue (la mare de tots els instruments) amb un altre estri sonor, sempre ha estat cosa difícil. Per això, quan han volgut fer música de cambra, el més comú ha estat buscar un company i asseure’s amb ell al mateix banc de l’orgue: tocar a quatre mans i a quatre peus, colze amb colze, i practicar la música de cambra amb més contacte que existeix.

A part de l’interès de l’intèrpret per compartir l’experiència de fer música amb algú, també hi ha tingut un pes important la necessitat d’alguns compositors per treure el màxim rendiment sonor a aquesta màquina mastodòntica que és un orgue. Si tocar l’orgue amb deu dits i dos peus és una experiència tel·lúrica que provoca un embolcall sonor que et transporta directament a un pla superior, imagineu què pot ser tocar-lo amb vint dits i quatre peus! Les possibilitats són il·limitades i el repte, ineludible. Tots els organistes de la història han tingut la temptació de polsar deu tecles alhora, vint, trenta! La canonada de so que ofereix l’orgue davant d’aquesta transgressió tècnica es converteix en música quan és a les mans dels grans mestres, com els que conformen el programa d’avui. Música per a deu, quinze o vint dits buscant anar més enllà de la individualitat a la que sempre ha estat condemnat el solitari organista.

David Puertas Esteve